La vida resuelta

La vida resuelta, des del 3 de setembre al Teatre Borràs, és una comèdia que ens parla sobre gent de trenta-i-tants, una generació que no sempre ha aconseguit allò que de petits se’ls havia promès a la vida.

Una llar d’infants. Aquesta és l’escena on té lloc La vida resuelta i on es troben tots els nostres personatges. Un escenari amb ossets de peluix, cadires petites, mini lavabos i puzles infantils. Aquí van arribant personatges que cerquen la última plaça lliure per a les seves criatures, nerviosos per l’entrevista personal que hauran de mantenir amb la directora del centre per tal que aquesta jutgi si les seves persones i maneres de viure són aptes per aconseguir una plaça a la prestigiosa guarderia.

Cinc personatges que representen la sublimació dels estereotips. Jaime (Javier Mora) y Lluvia (Adriana Torrebejano) són el primer cas. Ell, tot just divorciat, representa l’estereotip de “machito” obsessionat pel seu cos i per gaudir de la seva fugissera joventut, amb poques llums i amb nòvia de vint-i-pocs que fa servir com a desafiament a la seva ex-parella, que en el fons no es treu del cap. Ella, és una mena de “Bombi” moderna: jove, mona, sexy, plana, curta de gambals, naïf i que acaba de ser rebutjada al càsting per entrar a formar part de la propera edició de Gran Hermano, tot i que tot sembla indicar que hauria estat una candidata esplèndida.

Luis (Carlos Santos) i Laura (Berta Domínguez) són una parella amb un fill de dos anys. Ella és una executiva agressiva que dedica tota la seva vida i esforços a la feina, arraconant el seu home al paper exclusiu de cuidador. Això que en principi havia estat un pacte entre els dos, el consumeix a ell (que ha abandonat la seva carrera de periodisme i que té com a objectiu inassolible escriure un llibre) fent-lo una persona vulnerable i depenent, i la castiga a ella que no arriba ni a ser una bona mare ni a ser una professional al 100%.

La cinquena peça del pastís la juga Raquel (Cristina Alcázar), una dona sola i embarassada, mare soltera que sembla més que satisfeta de la seva posició i opció de vida, però que guarda un secret i unes intencions oposades que coneixerem al llarg de l’obra.

L’obra es presenta com una comèdia que parla sobre la generació dels trenta i sobre els somnis i ambicions de la infantesa que han quedat truncats per la dura realitat. Al meu parer, l’obra no aconsegueix cap dels seus objectius. Els pretesos acudits i/o situacions divertides de l’obra es veuen venir d’una hora lluny, són previsibles i francament, poc arriscats. Malgrat l’obra està escrita per guionistes de “Siete Vidas” i “Aida” (Marta Sánchez i David S. Olivas) i dirigida per Juan Pedro Campoy López, el text està mancat de l’humor negre i amb mala llet d’aquestes sèries, és molt més blanc, pla i lleuger. Les interpretacions són histriòniques fins a l’avorriment, cridaneres i poc creïbles (a destacar per la seva contenció que afavoreix el personatge, Adriana Torrebejano), i en el meu cas no van aconseguir més que un somriure forçat en un parell d’ocasions.

L’obra tampoc no tracta el temes generacionals més que de passada, les situacions que presenta no són aplicables a tota una generació, no són de caire universal. Per tant tractar-la de comèdia generacional és una mica agosarat. Els estereotips no globalitzen en aquest cas, sinó que ridiculitzen. És cert que potser alguns dels estereotips són reals, però ni la manera de tractar-los ni la de resoldre els conflictes, ja que no diverteixen, tampoc, aporten massa.

De fet, als 10 minuts d’obra ja tens clar per on aniran els trets, i els recursos es repeteixen, sense aconseguir ni un canvi de ritme ni cap gir argumental que justifiqui la història.

Puntuació: 1 out of 5 stars